Digital Grattage

No heu sentit mai el desig de tocar una escultura a un museu o a una galeria?
Gaudir dels materials, de gratar les seves textures? de sentir la seva temperatura?
Tot i que un restaurador aniria més enllà en la seva prospecció, fent tot un examen organolèptic de les mateixes i estudiant-la amb propòsits ben diferents, l’exemple em serveix.

Va ésser quan visitant l’exposició d’escultura de Pablo Gargallo a La Pedrera (Barcelona, 30/08/2006- 28/01/2007), vaig tenir una grata sorpresa. La sala final del recorregut oferia la possibilitat de tocar i manipular els materials amb els quals havia treballat l’escultor.

Quan els teus dits llisquen entre la fredor i la suavitat del teclat de l’ordinador i ets enmig d’un procés de modelat, generant arquitectures digitals, intangibles en 3D, això no passa. Es manifesta i queda reflectida la carència tàctil vers l’obra. No la sents i tot efecte tàctil és inútil.

Implicat i immers dintre dels processos digitals, modelant i amb l’aplicació de les textures als models 3D, és al final de objectiu quan la percepció dels sentits és al seu punt àlgid i sorgeix un microaconteixement: la necessitat de tocar allò que modeles. Aquesta sensació de buit, (i sé que no sóc l´únic que l’ha experimentat davant l’ordinador), de falta de pressa de contacte amb l’estructura, d’abatiment, és versemblant a la sensació que dona la pèrdua inesperada de "Grip" entre superfícies. Amb el sistema d´holografía tangible del Tokyo Institute of Technology trobem aquest absent( fins ara) "efecte Grip Digital".

Gràcies a l´imposició del factor temps i l’especialització, una persona que treballi sota el rigor d’un sistema Taylor (avui, podríen parlar de Cognitariat) poques sensacions agradables experimentarà. En tot cas, i per omplir necessitats vitals, potser podrà treure uns minuts per fer una petita deriva artística servint-se de la Papiroflèxia (camp que ens mereix tot el respecte) a modus d’ocellet de paper a sobre la taula. Al Japó, on dormen fins pels passadissos del metro, ho saben molt bé.

A tot procés creatiu, l’experimentació , ens porta i ens obre tot un espai de microaconteixements. L’artista digital ha de deixar de banda el rellotge i les tasques rutinàries. I ha de trobar els camins que el permeti explorar nous terrenys, encara que avui en dia siguin intangibles. En el camí que he apuntat fins ara, assolir un Grattage Digital pot ser el proper pas. L´ús de la tecnologia, un cop més, ens permetrà l’assassinat de l’impossible.